Back الدنمارك-النرويج Arabic Reinu de Dinamarca y Noruega AST Danimarka-Norveç Azerbaijani Данія-Нарвегія Byelorussian Дания-Норвегия Bulgarian Rouantelezh Danmark ha Norvegia Breton Датхойн норвегийн уни CE Dánsko-Norsko Czech Denmarc–Norwy Welsh Danmark-Norge Danish
| Tipus | estat desaparegut, unió personal i unió reial  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Copenhaguen Oslo | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | danès alemany | ||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | 1536 (Gregorià) | ||||
| Dissolució | 1814 | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
.svg)
El Regne de Noruega i Dinamarca o Dinamarca-Noruega (danès i noruec: Danmark-Norge, alemany: Dänemark–Norwegen) és el nom historiogràfic per la desapareguda entitat política formada pels regnes de Dinamarca i Noruega, incloent-hi les dependències originalment noruegues d'Islàndia, Groenlàndia i les illes Fèroe. Després de les disputes que envoltaren la ruptura de la seva predecessora, la Unió de Kalmar, els dos regnes formaren una altra unió personal el 1536 que durà fins a 1814. L'adjectiu corresponent i gentilici és danès-noruec.
El terme Regne de Dinamarca és a vegades utilitzat per incloure els dos països, en el període 1536-1814, des que el poder polític i econòmic emanà de Copenhaguen, Dinamarca. El terme inclou la "part reial" dels Oldenburgs com era el 1460, excepte la "part ducal" de Slesvig i Holstein. L'administració utilitzava dues llengües oficials, danès i alemany, i durant uns quants segles existí tant una Cancelleria danesa i com una alemanya.[1]
Dinamarca i Noruega se separaren quan la unió fou dissolta el 1814. Islàndia, que legalment es convertí en una colònia danesa el 1814, esdevingué un país independent el 1944.
El terme Dinamarca-Noruega té objectius didàctics i reflecteix les arrels històriques i legals d'aquella unió. S'adopta a partir del títol oficial de la dinastia d'Oldenburg. Els reis sempre utilitzaren "Rei de Dinamarca i Noruega, els Wends i els Gots". Dinamarca i Noruega oficialment tenien codis legals i monedes diferents, així com institucions de govern, encara que seguint les tesis de l'absolutisme el 1660 la centralització del govern comportà pensada la concentració d'institucions a Copenhaguen. El terme Suècia-Finlàndia és emprat a vegades, encara que amb menys justificació, aplicant-se al regne suec, entre 1521 i 1809. Finlàndia era mai fou un regne separat, i estava completament integrat a Suècia, mentre que Dinamarca era el component dominant d'una unió política.